Història i patrimoni

Segles I-X

Les primeres etapes de la prehistòria pràcticament no han deixat empremta en el terme d'Artés, més aviat per manca d'una recerca profunda que no pas per absència d'hàbitat prehistòric. Gràcies a un document de l'any 938 sabem que hi havia hagut tres dòlmens i també podem afirmar que a la vall de Salabernada s'han trobat abundants mostres de ceràmica ibèrica.

Les restes de l'època clàssica són nombroses i permeten confirmar l'existència d'un poblament continuat durant set segles. Cal destacar el jaciment de Matacans, on se suposa l'existència d'una vila romana, i la plaça Vella on es van trobar tres inscripcions romanes dels segles II i III, una necròpoli i una antiga església paleocristiana que podem datar entre els segles VI i VII. Per tant, des del segle I fins al VII no hi ha cap segle que no hagi deixat alguna resta material en el terme, a la vila de Matacans, al poble vell o a la vall de Salabernada.

Artés és una de les primeres poblacions del Bages el nom de la qual apareix en document escrit. Una donació reial, datada el 24 de juny del 889, descriu el terme i permet poder-lo reconstruir:

Et vallem que dicitur Artesse, cum acclesiis, villis et villaribus, cum finibus et adiacenciis illorum, hoc est, de ipso rivo de Olone, qui infunditur in Rivolato, deinde per ipsos montes super villa Torcona usque in Balzorubio, deinde ad Serramlongam discurrentem super villam Matacanis et pervenit ad fictorum qui discurrit in Lubricato, deinde a Rivolato usque in Lubricatum, et pervenit ad rivo de Olone.

Quan, a finals del segle IX, els repobladors vingueren a establir-se a Artés, es trobaren al bell mig d'una vall amb un puig on romania dempeus una fortalesa d'origen romano-visigòtic i una església paleocristiana del segle VI. En aquesta situació, el nom que podia identificar el nou terme tant podia ser el de puig, com el de fortalesa, o millor ambdós conjuntament. Es dóna la particularitat que tots dos noms tenen la mateixa forma d'origen llatí: arx-arcis. Així, el nom d'Artés aparegué al final del segle IX i al llarg del segle X amb diverses formes: Artesse (889), d'Artes (889), Artes (915), Artesse (963), Artes (970), Artesse (972), Artes (991). Durant el segle XI, la forma Artes es va anar fent més present fins a substituir totalment la forma Artesse.

Segles XI-XXI

El terme d'Artés, entre els segles IX i XI, mantingué una organització únicament senyorial. Els habitants del terme tenien com a senyor el bisbe de Vic, que era l'encarregat d'administrar justícia i d'organitzar la defensa del territori. Fins a finals del segle XI no s'entrà en un procés de feudalització. No és fins l'any 1084 quan es disposa de la primera notícia sobre un infeudament de drets episcopals del Seniofred de Lluçà. Segons consta en els documents, dos personatges tenien els delmes de la parròquia artesenca: Ramon Guifred, més tard castlà major, i Pere Amalric, membre de la família dels Talamanca. Durant el període de plena feudalització, el govern del terme es trobava repartit entre diverses famílies que hi tenien unes funcions determinades amb caràcter hereditari, al llarg del segle XIII el bisbe de Vic anà recuperant el dret d'aquests feudataris fins que el domini tornà a ser total.

L'any 1246, el bisbe de Vic, Bernat de Mur, permutava amb el rei Jaume I els alous del regne de València pels castells de Sallent i Castellnou de Bages. Aquests degueren ser escollits amb la intenció de formar la baronia d'Artés, Sallent i Castellnou. L'esmentada baronia fou governada fins al segle XV per un batlle general que tenia jurisdicció en els tres termes en el mateix temps. Per sobre del batlle, el bisbe nomenava un procurador general de les baronies que era l'encarregat de supervisar-ne el bon govern.

La Pesta Negra de l'any 1348 i la carestia dels anys 1375-76 provocaren la disminució del nombre de masos i l'anorreament del nucli urbà. Els pocs que quedaren desaparegueren després de la Guerra civil entre la Generalitat i el rei Joan II (1462-72). La gran expansió urbana es produí a mitjan segle XVI, de 12 focs declarats el 1515 es passà a 31 l'any 1553 i a 88 l'any 1595; és a dir, en vuitanta anys la població es multiplicà per set. Els nouvinguts hagueren d'instal·lar-se al llarg dels camins adjacents al castell, per la qual cosa s'hagueren d'ampliar les muralles del sector de sol ixent. Va ser arran de la recuperació del nucli de població quan Artés va poder rebre dels bisbes de Vic un privilegi per poder nomenar els representants de les famílies del terme. En el fogatge del 1553 s'esmenta el nom dels cònsols Bernat Savall i Joan Paloma.

Ni de la manera de regir-se ni de les seves atribucions no se'n sap sinó que els càrrecs eren anuals i que aplegava els homes de les parròquies d'Artés i d'Horta. La separació d'aquesta darrera població no es produí abans dels anys 1630-39. Dels serveis municipals que tingué el consell municipal en el segle XVI només es pot confirmar l'existència de la carnisseria a la plaça del Puig d'Artés. També s'ha comprovat com Artés tenia les presons que servien per a tota la baronia, si bé no depenien dels consellers artesencs.

L'any 1626, Artés tenia 86 cases dins el poble, 22 masos i 380 habitants. Amb l'expansió de la vinya i amb la fabricació de teixits de llana, el segle XVIII fou un segle de gran creixement: 1.494 habitants l'any 1797. Seixanta anys després, la població assolia els 1.839 habitants. De tot plegat es dedueix que, des del segle XVI fins a mitjan segle XIX, la població va créixer contínuament, però els ritmes foren diferents. La segona meitat del segle XIX, tot i començar amb un retrocés, va permetre iniciar el segle XX amb 2.543 habitants: és l'època eufòrica de la vinya i l'inici de les activitats tèxtils. La fil·loxera, l'avalot dels burots, el tancament de la fàbrica Berenguer i la Guerra civil foren els fets que produïren un estancament poblacional: 2.400 habitants l'any 1950. Les migracions i el creixement econòmic dels anys seixanta originaren l'augment demogràfic més espectacular de la història artesenca, ja que s'arribà a la xifra de 4.107 artesencs l'any 1981. Aquests darrers anys s'ha produït un augment molt important de població, sobrepassant a la xifra de 5.600 habitants.